Jordi Martí Font (Priorat)
La força de la lluita sempre s’acostuma a medir en suma de gent, suma de mobilitzacions, suma de no sé què més. La força en els mitjans socials hauria d’estar prohibida, perquè és només l’amor el que remena i mou el món. La força, si de cas, fa veure que el mou mentre el destrueix del tot o en bona part.
Des que vaig conèixer Baladre, la gent de Baladre, persones a qui els importava sobretot l’amor, vaig quedar encara més convençut d’aquesta premissa que caldria fer anar sempre. No sé si era le primer cop o bé ja n’hi havia hagut abans.
El cert és que un dia de fa bastant més de vint anys, a Reus, ens vam trobar en una sala noble i arreglada per plantar cara a la mort exemplificada en aquella ocasió pel Banc Mundial.
Era una xerrada en què xerràvem tres i una d’elles va fer fora de la sala un policia, amb pistola inclosa, dient-li que li demanava que marxés perquè no es podia entrar en aquell lloc amb armes. El policia anava vestit de persones i es va enfadar molt en ser descobert, però les paraules baladreres li van demanar per segons cop que marxés. Tant es va enfadar que va cridar que mai haguéssim gosat dir res si qui hi havia a la sala no hagués estat un policia sinó un banquer. De al taula des d’on xerràvem se li va respondre que els banquers no anaven a aquells llocs, que allí a qui enviaven era gent com ell. Tothom va riure i el de la pistola va marxar més enfadat encara.
Va ser una autèntica lliçó de com jugar amb qui no juga i més aviat ens prohibiria el joc si pogués. L’alegria abans que res, la lluita arreu però sense mala cara, sense deixar d’expandir l’amor que continua sent tan revolucionari com sempre.
Per quaranta anys més!!!